ANEM BÉ, MISERABLES

Ducktorrat ha clacat i m’ha dit:       

      

“De xiular res n’has de treure, si és que l’ase no vol beure; és per això que l’Associació Nacional d’Empresaris Manaires s’ha reunit per plorar conjuntament i decidir les directrius de la reforma laboral per acostar-nos de ple dret a les condicions de Kunta Kinte. Abans de començar la reunió, celebrada a un modest hotel de set estrelles, es concedeixen  les medalles de la Verge del Puny als empresaris més gasius de l’any i el famós ‘Porcus d’Or’* a l’amo de l’empresa PLADUROTE SA, amb el rècord d’acomiadaments sense retribució i el seu tercer concurs de creditors en menys d’una dècada creant i liquidant societats limitades en drets i il·limitades en martingales. A la reunió, la conxorxa empresarial acorda, com és costum, socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys.

A l’endemà de la reunió, els mitjans de comunicació recullen el punts més importants que ha de saber l’opinió pública que, alhora, comunicaran amb el filtre que més convingui a cada grup editorial, al populatxo. Tot degudament copiat del llapis de memòria obsequi del simpàtic noi de relacions públiques de l’associació. No transcendirà l’anècdota de la jornada: el gerent  de Ceràmiques Podrides va explicar que ells, a cada torn de treball que comença, llencen per megafonia la veu de propietari clamant ardentment: ‘Encara sort que us dono feina!’ i els obrers responen a tot drap: ‘Us lloem, Senyor!’. "

Espero i desitjo que Ducktorrat conegui algun dia el significat de conciliació laboral.

*Nota de l’autor: Aquest premi és vitalici per a la família Ruiz-Mateos.

Cançó recomanada: Fidels a la utopia. Brams, 1993

Cal seguir lluitant 

XAMPANY I MEUQUES

Ducktorrat ha clacat i m’ha dit:  

            

“Hom sospita que l’ofici més antic del món és el d’usurer; però, com sempre han tingut bec les oques, un grup de taurons immobiliaris va dissenyar una estratègia per redistribuir la riquesa generada per la bogeria especulativa sense rendir comptes als ineptes balafiadors de la Hisenda Pública. 

Meretrius del litoral català van collir els fruits que, amb tant d’amor i altruisme, van repartir aquests esquàlids. Hi havia tanta sorra que van haver d’implementar un carril vici*. Així mateix, afortunats nois sense recursos propis,  van rebre les seves cobertures de tipus d’interès per la porta del darrera. 

Una elit de fills de veteranes companyes de professió, copen els llocs de directius de bancs i excaixes, ajudades, aquestes sí, per les benvolents arques públiques farcides pels impostos generats pels obedients contribuents. Per a reactivar l’economia, els directius bancaris s’atribueixen altíssimes pensions i productes financers a mida; a mida dels seus pebrots, que després inverteixen en noves cases de barrets i, per fi, la roda torna a girar.

Espero i desitjo que es compleixin els desitjos d’en Ducktorrat que anhela un bordell ple a vessar d’oques rialleres.

*Nota de l'autor: aquest acudit pot ser perjudicial per a la vostra salut.

Cançó recomanada: Flors i violes, Adrià Puntí i Quimi Portet, 2009.

Xampany

ARA HO MIRO A GOOGLE

Ducktorrat ha clacat i m’ha dit:

“Temps era temps, en una discussió bizantina sobre una dada concreta, per exemple, quants dits té un gat, guanyava qui argumentava que tenien quatre dits perquè l’altre dia ho havien dit a la ‘tele’. Només es podia prosseguir el debat si hom oposava que havia escoltat per la ràdio que en tenien sis o havia llegit a la premsa ‘seriosa’  que n’eren cinc.

Hi ha un mestre* d’escola que, quan els alumnes tenen una certa edat, gaudeix començant un dia qualsevol sentenciant:  no tot el que veieu per la ‘tele’ ni el que en diuen és veritat. Frueix veient els rostres astorats dels vailets que l’escolten i també d’aquells que encara clapen.

Avui en dia, no hi ha més guerres que les necessàries (per als que fabriquen armes), perquè qualsevol discussió es pot resoldre consultant a Sant Google.”

Espero i desitjo que Ducktorrat no hagi d’enfrontar mai amb un gat famèlic.

*Nota de l'autor: era mestre, ara es dedica a fregar escales.

Cançó recomanada: Temps o Rellotge, Sanjosex, 2007.

La mesura del temps

NEGOCIS D'ESTRELLA

Ducktorrat ha clacat i m’ha dit:

“Els ànecs i les oques són els darrers d'anar a dormir en una granja, però s’ha demostrat que els últims són els directius de ‘La Caixa’, actual Caixabank S.A., perquè s’ha de patir insomni o ser un autèntic depravat per parir les comissions que cobraran als seus clients d’estalvis a la vista a partir de gener de 2012, a canvi d’un espectacular zero per cent d’interès.

En el millor dels casos són 27 euros a l’any per manteniment de llibreta sempre i quan no es facin més de 10 operacions en tot un any, perquè, a partir de l’onzena operació, cada vegada que aneu a emprenyar a l’oficina, o feu operacions per Internet us cobraran 60 cèntims. Podeu arribar a pagar-ne 132 euros amb el Servicompte Familiar, pobre família, família que tornem pobre*. Tu ets l’estrella i has de pagar que siguin tan amables de guardar-te els diners.”

Espero i desitjo que Ducktorrat no trobi el caixer tancat, si més no avui, avui no.

*Nota de l'autor: si ets immigrant et cobraran 18 euros l'any més perquè t'integris abans.

Cançó recomanada: Diumenge Revolució, Very Pomelo, 2011.

Revolució

TU ETS L'ESTRELLA, PARLEM?

Ducktorrat ha clacat i m'ha dit:

"He rebut això de 'La Caixa'. Em saluden amb un 'Benvolguda senyora*'. Després en parlem."

Espero i desitjo que només parlem d'això.

*Nota de l'autor: Ducktorrat és un palmípede.

Cancó recomanada: Cómeme el miembro, Manolo Kabezabolo, un dia qualsevol.

Escolteu-ho

PERSONES AL SERVEI DE PERSONES

Ducktorrat ha clacat i m’ha dit: 

“A Caixa Penedès saben el que es diuen. Un creador d’eslògans va proposar al consell d’administració el lema ‘Lladres* que roben a persones’. El van aplaudir per la seva sinceritat, es van mig emocionar en veure la seva ingenuïtat, però van preferir despatxar-lo per tòtil amb una indemnització justa, molt justeta. ‘Persones al servei de persones’ van aprovar i brindaren amb el primer cava gran reserva brut nature a la salut del senyor Sales. 

El senyor Sales era el director de la sucursal d’un poble petit del Penedès, on va aconseguir prendre les propietats d’un encantador iaio a canvi de fer-lo morir en una residència gestionada per la mateixa caixa: l’obra social en diuen. El senyor Sales ara concedeix les hipoteques a l’Avern i encara cobra un sou de mort d’acord amb la seva gran vàlua.

Per a remunerar al senyor Sales, els de les oficines del nostre món han de concedir crèdits al consum a un tipus d’interès del deu per cent, més despeses: un dos per cent, no fos cas que la ruïna els truqués a la seva porta, que ja se sap que el Dimoni és venjatiu i encara no ha paït que el senyor Sales l’enredés amb aquella hipoteca inversa.”

Espero i desitjo que Ducktorrat no acabi com l’ànec mut del Penedès.

*Nota de l'autor: davant de la paraula que més us convingui podeu afegir "presumpte", per exemple: presumptes lladres, o presumptes persones.

Cançó recomanada "Un ral no és foradat", UmPah-Pah, 1991.

Tros d'ànima