Ducktorrat ha clacat i m’ha dit:
“El màxim mèrit d’un tirà modern era que no defecava mai tot i la pudor que emanen les latrines dels estats. La lluita de classes persisteix encara que, avui més que mai, la classe alta, guanya per golejada.
El delirium continuus dels representants sindicals que callen i atorguen, que cobren i aplaudeixen, representen la comèdia de l’enfadós al mil•límetre dels milions. L’alliberat sindical que ni neix ni es fa ni treballa* dóna confiança a la condició humana i esperança que la seva lluita canviarà les actuals condicions d’esclavatge legal.
Defugim el pànic al silenci, esvaïm la tranquil•litzadora xerrameca, pensem i actuem.”
Espero i desitjo que Ducktorrat no hagi d’aguantar la pancarta.
*Nota de l’autor: estereotip que s’autocumpleix.
Cançó recomanada: Guerrilla de la comunicació , KOP, 2007.
Les persones sindicades no necessitem més desànim, és una forma de defensar els nostres drets laborals, però té una mica de raó quan p
ResponEliminaparla de les cúpules sindicals que cada cop són més polítiques i no obreres.
FINS A LA VICTORIA SEMPRE !!!!